Al
ben mig del passeig d’un parc, el Toni estava gaudint de l’escalfor dels rajos
de sol d’aquell preciós dia de primavera. Relaxat, assegut en la seva cadira de
rodes. No anava massa abrigat, acostumat com estava a vestir amb roba
esportiva, sentia que amb el xandall que portava era suficient per estar
còmode. El vent li acariciava la pell, blanca i fina. S’havia afaitat
exhaustivament aquell matí. Una de les coses que podia continuar fent des de
que tot va canviar. El seu cabell castany es movia, rebel, i es passava la mà
per tornar-lo a posar al seu lloc. Encara que fos curt, li molestava sentir-se
despentinat. Amb la mà que li quedava lliure tenia agafada una vella agenda
plena d’anotacions. No s’hauria destacat de tantes altres, si no fos per què algú l’havia utilitzat de diari personal. El
tipus de lletra continguda era de cal·ligrafia molt elaborada, d’aquella que s’ensenyava
feia més de mig segle a les escoles. Es podia intuir un pols poc precís de la
mà de l’autor.
El Toni
va fixar la vista en el vell del banc que es trobava prop seu. Vestia amb roba
clàssica i s’assemblava físicament a Einstein. La seva mirada era afable i
estava carregada de saviesa.
-Què
vols que miri? -Li preguntà el Toni.
No
massa lluny, n’hi havia una pista de bàsquet. Cinc nois d’uns setze anys
estaven jugant. Un altre es trobava assegut en un extrem i feia cara de pomes
agres.
-Per
què creus que aquell noi no està jugant?
-Jo
que sé! Estarà cansat...
-Em
sembla que no és això... -Comentà el vell, fent un gest per a que el Toni mirés
al jove a qui s’estaven referint. Era una mica escanyolit i més aviat baixet.
-Va Quim!, Anima’t a jugar!, així podrem
fer un partit, sense tu som imparells... -Li digué un de ros i alt al que tenia
el cul a terra, mentre li passava la pilota.
-T’has
cregut que sóc idiota? Si jugo us tornareu a riure de mi...
-Va
“tío”! Però si pitjor que ahir es impossible que ho tornis a fer! -Afegí un de morè,
d’estatura mitjana i grasset.
-Aneu-vos
a pastar fang! -Exclamà el Quim indignat, llençant la pilota el més lluny
possible.
Aquesta va anar fent bots fins que es va
aturar prop d’on es trobava el Toni. Va guardar l’agenda a un costat de la
cadira. Es va apropar fins la bola i la recollí. Se la posà damunt les cames i
anà amb els joves esportistes.
-Aquí!,
aquí!, me la pots passar a mi! -Va dir el xaval ros...
El Toni l’ignorà. Es va situar en el centre
de la pista, i, molt concentrat, fixà la vista en la cistella. Va fer un
llançament precís i la bola va entrar. Els nois van començar a aplaudir, però a ell no semblà
afectar-li massa la seva reacció. Va anar a recollir la bola.
El Quim
també va clapejar. Però es va aturar de cop, quan va veure que el Toni anava
cap a ell. Li llençà la pilota a les mans.
-Què
fas aquí tot quiet! Estàs sencer! De què tens por? De que es riguin de tu?
Doncs mou-te!, reacciona!, entrena!, fins que siguis millor que ells i ja no
puguin criticar-te. Mentre tant, t’hauràs d’aguantar...
No va esperar cap resposta. Es va donar la
volta i va marxar cap al mateix lloc on havia estat. Els nois van comentar
entre ells que el que havia dit ell era veritat, que tenia molta raó.
El
Quim s’aixecà amb intenció d’unir-se als altres. Gest que va ser ben rebut pel
grup.
Un cop el Toni va tornar al lloc on havia
estat, el vell li digué:
-Tots
els dies et trobaràs gent així, ofegada pels seus problemes, petits des del teu
punt de vista, grans des del seu...
-I?
-No
ets tan desgraciat com vols pensar que ets...
-Deixa’m
en pau! -L’escridassà el Toni.
-Mira’m
als ulls... Saps que tinc raó. La meva vida està escrita en l’agenda que portes
amb tu. Va ser difícil, però vaig tirar endavant. No sóc millor que tu. En
realitat ningú ho és.
Toni
va assentir i es va assecar amb la mà una llàgrima que li queia d’un dels seus
ulls. Va donar impuls a la seva cadira. Deixà al seu darrera aquell banc, buit,
en el que no n’hi havia ningú... Només unes poques fulles verdes que el vent
s’endugué en un sospir.
