Entre el cielo y el infierno
Ven, sujeta mi mano,
ven, que juntos iremos,
por el camino que hay,
entre el cielo y el infierno.
El paisaje oprime el corazón.
ver tanta alegría y tanta desazón.
No hemos llegado al abismo,
y escucho arpas y gritos.
Mira hacia el cielo y más allá,
fíjate en esa estrella fugaz...
Una vida iluminada,
que se quedó en nada.
Mira tu sombra alargada,
mírala, nació esclava.
Te lleva a rastras,
su libertad es falsa.
La música del fin de todo,
es una triste melodía,
surge de un violín de oro,
tocado por manos egoístas.
Ven, que te haré de guía.
Ven, que charlaremos,
aunque lo que hablemos,
se lo lleve la brisa.
El paisaje oprime el corazón,
ver tanta alegría y tanta desazón.
Los que pueden no quieren,
los que quieren, no pueden,
cambiar el mundo y su razón.
Entre el cel i l'infern
Vine, agafa’m de la mà,
vine, que passejarem,
pel camí que hi ha,
entre el cel i l’infern.
El paisatge oprimeix el cor,
veure tant i tan poc,
encara no som a l’altre món,
i sento arpes i plors.
Mira, cap al firmament
mira, aquell estel fugaç.
Una vida plena de llum
que ja s’ha apagat.
Mira la teva pròpia ombra,
mira-la, va néixer esclava.
No es pot viure de l’aire...
La llibertat és un miratge.
La música de la fi del món,
és una melodia molt trista,
surt d’un violí preciós,
agafat per mans egoistes.
Vine, que jo et guiaré
vine, que parlarem...
Encara que les paraules,
se les emporti el vent.
El paisatge oprimeix el cor,
Veure tant i tan poc.
Els que poden no volen,
els que no poden, volen...
canviar el món.